Cada dia més veig les meves fotografies publicades en les edicions digitals de nombroses revistes que ofereixen els seus continguts a través d’aplicacions de lectura per iPad, tablets i smartphones.

Les últimes que he trobat són dues fotografies -una d’elles en una preciosa doble pàgina- del projecte de reconversió de Las Arenas de Barcelona de Rogers Stirk Harbour + Partners i Alonso, Balaguer i Arquitectes Associats que apareixen el número de gener de 2012 de Civil Engineering, la revista de l’American Society of Civil Engineers, en un article de Jeff L. Brown.

Em resulta molt gratificant comprovar que les imatges funcionen tan bé en aplicacions de lectura tan interactives i interessants i amb un creixement tan atractiu -tant com perquè una d’aquestes aplicacions es publiciti a si mateixa com “el major quiosc del món” … – i molt més saber que una revista de referència d’un sector professional tan especialitzat com l’enginyeria en els Estats Units atorga tanta rellevància a les meves imatges.

Totes les fotografies de Les Arenes de Barcelona es van fer amb l’objectiu de servir tant a la comunicació editorial del projecte com a la comunicació corporativa dels dos despatxos d’arquitectura que el van crear i el van desenvolupar.

La renovació de Les Arenes ha estat inclosa entre els finalistes dels Civic Trust Awards de 2012 que s’atorgaran el proper 2 de març a Edimburg. Bona part de la presentació del projecte es recolza en les meves fotografies i espero de veritat que tant el projecte com les meves fotografies puguin rebre el reconeixement d’una organització professional britànica tan rellevant.

De la torre Diagonal Zero Zero em criden molt poderosament l’atenció la manera elegant de l’edifici d’enfrontar-se amb en el paisatge urbà que la seva alçada completa i la manera en que la seva pell tan blanca s’eleva amb energia i traspassa el blau saturat del cel.

Les meves fotografies d’aquest projecte l’interpreten segons la idea de representar-ho com la presència amable d’una escultura fascinant que s’aixeca extraordinàriament decidida sobre la ciutat per ser contemplada amb força calma i molta atenció.

És la combinació d’aquesta presència tan forta i al mateix temps suggestiva la que m’ha decidit a fer servir una fotografia d’aquest projecte -l ‘única fotografia en la qual la torre s’obre pas entre els núvols d’una tempesta que es retira- per usar-la com el fons de la meva targeta de felicitació per al 2012.

Feliç any nou. Us desitjo tot el millor per l’any que ve i espero veure-us de nou per aquí molt aviat.

Crec que no m’equivocaré si afirmo que vaig aprendre la tècnica i vaig desenvolupar la meva visió per ser un fotògraf d’arquitectura carregant a collibé una càmera de gran format i disparant pel·lícula en blanc i negre.

D’entre totes les pel·lícules que recordo haver fet servir, recordo especialment les plaques de Kodak Tmax 100 i les de la fabulosa i delicadament encantadora Polaroid Type 55 … D’això fa molt de temps i segurament sé que no vaig tornar a expressar-me a través d’imatges en blanc i negre perquè no vaig trobar una aplicació professional on encaixar-les i perquè tampoc cap procediment digital amb què evocar la forta presència de l’emulsió de plata exposada i revelada em convencia.

No va ser fins que vaig començar a utilitzar Silver Efex Pro 2 de Nik Software quan finalment vaig descobrir que podia tornar a sentir-me còmode plantejant els meus enquadraments en blanc i negre i atrapant l’energia de la simplicitat orgànica dels elements de la imatge que tant busco.

Les fotografies de la Casa Vilà a Berga per Agustí Costa, arquitecte, em van donar l’ocasió d’aportar un nou sentit a les imatges en color del meu encàrrec a partir dels seus comentaris sobre com la inspiració en la casa Kaufmann de Richard Neutra havia generat una part significativa del seu projecte.

Jo havia vist molt recentment les fotografies de la casa Kaufmann de Julius Shulman per Richard Neutra i vaig pensar que havia de proposar algunes imatges de la Casa Vilà en blanc i negre per experimentar i veure què passava.

I no puc estar més content amb el resultat. Treballar en blanc i negre no té res a veure amb la nostàlgia: és pura energia i simplicitat condensades.

Barcelona Open House ha inclòs entre els projectes que es podran visitar en la seva edició de 2011 les rehabilitacions dels habitatges dels carrers del Carme 34 i Sant Pere més Alt 66 que he fotografiat per als seus autors, els arquitectes Agustí Costa i Josep Llobet.

Ambdós projectes són intervencions que plantegen solucions noves i imaginatives en l’àmbit domèstic que sorgeixen d’un diàleg especialment desinhibit amb l’espai preexistent.

Carme i Sant Pere més Alt podran ser visitats els dies 22 i 23 d’octubre: podeu veure més detalls a la pàgina web de l’organització.

Barcelona Open House forma part d’Open House World Wide i és una de les ciutats que com Londres, Nova York, Chicago, Roma o Hèlsinki promouen a través d’aquesta iniciativa l’arquitectura com un valor cultural que descobrir de forma social i interactiva per potenciar l’ intercanvi de punts de vista i la identitat col·lectiva dels habitants de les ciutats.

He afegit darrerament algunes peces al meu equip que crec que transformaran decisivament el meu procés de treball per a fer-ho molt més productiu i eficient. D’entre totes elles, n’hi ha dues que ja em són imprescindibles i que considero entre les inversions més rendibles que un fotògraf d’arquitectura pot plantejar-se mai.

Són Sun Seeker i Light Trac, dues petites aplicacions per smartphone que permeten conèixer amb completa exactitud la posició, altura i recorregut del sol en una localització concreta per a qualsevol hora i dia de l’any.

Aquestes aplicacions tenen taules exhaustives amb les hores de sortida i posta del sol, de la seva elevació màxima i fins i tot també de la longitud de les ombres projectades per la llum solar. La major part de la informació està representada sobre fotografies de satèl·lit –i en el cas de Sun Seeker també en una vista 3D- sobre les quals es superposen petites fletxes que marquen amb precisió les fases del recorregut del sol al llarg del dia.

Per descomptat, l’experiència i l’observació pacient del sol en una localització permeten saber amb ajuda d’una brúixola -una cosa és ben certa, i és que el sol sempre surt per l’est i es posa invariablement per l’oest- quin aspecte tindrà el projecte que anem a fotografiar il.luminat pel sol.

Però crec que és just admetre que no sempre un fotògraf d’arquitectura encerta tant en les seves previsions com necessita anticipar i que qualsevol ajuda que simplifiqui i faci més eficient el procés de presa de decisions creatives sobre la representació fotogràfica del projecte és una molt bona i necessària ajuda.

Acabo d’adonar-me que fa vint anys ja que sóc un fotògraf d’arquitectura.

La veritat és que queden encara molts projectes per fotografiar en els propers vint o trenta anys i que no puc ni imaginar quin aspecte tindran aquests projectes ni tampoc com els fotografiaré i molt menys sobre quin suport els fotografiaré ni com seran les càmeres que faré servir.

Del que sí estic segur és que fotografiar l’arquitectura continuarà sent una cosa divertida i interessant només si m’esforço en mantenir una mirada atenta, desperta i, sobretot, curiosa.

Exactament igual que cada dia des de fa vint anys.

El despatx de Rogers Stirk Harbour and Partners m’ha encarregat algunes fotografies del seu projecte de reconversió de l’antiga plaça de toros de Les Arenes de Barcelona en un centre lúdic i comercial.

L’espai està projectat per esdevenir un nou centre i entrada monumental a la ciutat que presenta com a tret principal una cúpula que corona l’edifici com una nova plaça pública suspesa en l’aire que es suporta sobre la potent massa elevada de maó taronja potenciada i acuradament conservada de l’antic edifici històric.

Les meves fotografies havien de representar com a requeriments essencials per part dels autors del projecte a Londres tant la presència decidida de l’edifici en el seu entorn urbà com la nova i destacada plaça flotant sobre la ciutat de Barcelona.

Sent evident que qualsevol punt de vista des del nivell del carrer interpretava amb molt poca resolució les idees que havia de representar i que aquestes fins i tot podien arribar a diluir-se, es va fer necessari localitzar diversos punts de vista elevats a la Plaça d’Espanya i el carrer Tarragona des dels quals treballar i inscriure gràficament el gran oval de la coberta de la plaça de toros sobre la densa i ordenada trama urbana dels límits de l’Eixample.

De la mateixa manera, va resultar també vital per al tractament gràfic de les fotografies l’elecció d’un contrast i saturació dels meus colors una mica més vius per subratllar l’ús particular del color en el projecte de Les Arenes com és característic i distintiu en l’obra de Richard Rogers.

Podeu veure algunes fotografies més d’aquest projecte a la secció Specials a la Galeria de la pàgina.

No sempre el sol brilla sobre un cel blau infinit amb la claredat necessària i neta que un ingenu fotògraf d’arquitectura voldria dominar com en els seus millors somnis.

Si bé és cert que sempre fa bon temps a les fotografies d’arquitectura, també ho és que aquesta afirmació no és completament certa perquè pot succeir que una varietat enorme de núvols de formes diferents, de mides i densitats diverses es passegin pel cel fins amagar la llum solar.

Depèn de la qualitat difusa de la llum del cel cobert i de la manera en què aquesta il·lumina l’enquadrament utilitzar-la creativament per ressaltar els elements que la imatge presenta.

En el cas de la fotografia de les noves estructures de l’antiga plaça de braus de Les Arenes de Barcelona que vaig fer per al despatx de Rogers Stirk Harbour + Partners, vaig aprofitar diversos dies ennuvolats per plantejar una sèrie d’imatges en les quals cap ombra densa restés als colors plans dels nous elements de la plaça la saturació i la brillantor que amb que necessitava representar-los.

Potser el major inconvenient de prendre fotografies en un dia tapat sigui controlar la presència massa contundent del cel cobert en l’enquadrament.

Encara que, amb una mica de paciència, sempre acaba sortint el sol.