Acabo d’adonar-me que fa vint anys ja que sóc un fotògraf d’arquitectura.

La veritat és que queden encara molts projectes per fotografiar en els propers vint o trenta anys i que no puc ni imaginar quin aspecte tindran aquests projectes ni tampoc com els fotografiaré i molt menys sobre quin suport els fotografiaré ni com seran les càmeres que faré servir.

Del que sí estic segur és que fotografiar l’arquitectura continuarà sent una cosa divertida i interessant només si m’esforço en mantenir una mirada atenta, desperta i, sobretot, curiosa.

Exactament igual que cada dia des de fa vint anys.

El despatx de Rogers Stirk Harbour and Partners m’ha encarregat algunes fotografies del seu projecte de reconversió de l’antiga plaça de toros de Les Arenes de Barcelona en un centre lúdic i comercial.

L’espai està projectat per esdevenir un nou centre i entrada monumental a la ciutat que presenta com a tret principal una cúpula que corona l’edifici com una nova plaça pública suspesa en l’aire que es suporta sobre la potent massa elevada de maó taronja potenciada i acuradament conservada de l’antic edifici històric.

Les meves fotografies havien de representar com a requeriments essencials per part dels autors del projecte a Londres tant la presència decidida de l’edifici en el seu entorn urbà com la nova i destacada plaça flotant sobre la ciutat de Barcelona.

Sent evident que qualsevol punt de vista des del nivell del carrer interpretava amb molt poca resolució les idees que havia de representar i que aquestes fins i tot podien arribar a diluir-se, es va fer necessari localitzar diversos punts de vista elevats a la Plaça d’Espanya i el carrer Tarragona des dels quals treballar i inscriure gràficament el gran oval de la coberta de la plaça de toros sobre la densa i ordenada trama urbana dels límits de l’Eixample.

De la mateixa manera, va resultar també vital per al tractament gràfic de les fotografies l’elecció d’un contrast i saturació dels meus colors una mica més vius per subratllar l’ús particular del color en el projecte de Les Arenes com és característic i distintiu en l’obra de Richard Rogers.

Podeu veure algunes fotografies més d’aquest projecte a la secció Specials a la Galeria de la pàgina.

No sempre el sol brilla sobre un cel blau infinit amb la claredat necessària i neta que un ingenu fotògraf d’arquitectura voldria dominar com en els seus millors somnis.

Si bé és cert que sempre fa bon temps a les fotografies d’arquitectura, també ho és que aquesta afirmació no és completament certa perquè pot succeir que una varietat enorme de núvols de formes diferents, de mides i densitats diverses es passegin pel cel fins amagar la llum solar.

Depèn de la qualitat difusa de la llum del cel cobert i de la manera en què aquesta il·lumina l’enquadrament utilitzar-la creativament per ressaltar els elements que la imatge presenta.

En el cas de la fotografia de les noves estructures de l’antiga plaça de braus de Les Arenes de Barcelona que vaig fer per al despatx de Rogers Stirk Harbour + Partners, vaig aprofitar diversos dies ennuvolats per plantejar una sèrie d’imatges en les quals cap ombra densa restés als colors plans dels nous elements de la plaça la saturació i la brillantor que amb que necessitava representar-los.

Potser el major inconvenient de prendre fotografies en un dia tapat sigui controlar la presència massa contundent del cel cobert en l’enquadrament.

Encara que, amb una mica de paciència, sempre acaba sortint el sol.

L’edifici de la nova seu corporativa de Telefónica a Barcelona projectat per l’arquitecte Enric Massip és una torre de 110 metres d’altura que s’eleva des del principi de l’avinguda Diagonal com un delicat mur cortina que se sosté per una lleugera malla d’acer blanc que brota del paviment per completar i dominar amb decisió el paisatge urbà que l’envolta.

La presència de la torre Diagonal Zero Zero a la zona del Fòrum de Barcelona i la potència visual del seu color blanc il·luminat pel sol determinen l’elecció d’unes hores molt precises en què fotografiar-la per controlar les ombres que els seus edificis veïns projecten sobre ella però, sobretot, per escollir una relació de contrast que conservi el detall del dibuix de la trama blanca de les façanes retallada contra el blau dens del cel.

La llum del sol és neta i exacta i il·lumina sempre l’enquadrament amb la direcció i el contrast precisos: en fotografia d’arquitectura és sempre el sol qui té l’última paraula.

La representació d’una vista alçada ha significat des de que la fotografia d’arquitectura existeix una manera de documentar veraçment les proporcions exactes d’un edifici i de capturar amb precisió el detall dels elements que el componen.

Segons aquest plantejament, els alçats es presenten com enquadraments en què es posa el punt de fuga de la imatge al centre de l’estructura fotografiada i s’utilitza una  il·luminació plana que redueix la profunditat de les ombres amb la intenció de recuperar la linealitat i bidimensionalitat del dibuix arquitectònic.

Encara que és cert que la fotografia d’un alçat pot documentar amb èxit la informació reflectida en un plànol, quan recorro a una vista així en el procés d’interpretar fotogràficament un projecte ho faig per concentrar l’atenció sobre alguns elements que vull destacar en l’enquadrament, simplificar la seva aparença gràfica -siguin línies, formes, colors o textures- i abstreure-la.

Segurament enquadrar un alçat acaba resultant una cosa molt intuïtiva perquè els elements de la imatge s’ordenen harmònicament al visor de la càmera amb gran rapidesa i naturalitat. Per això sé que si necessito molt de temps més del que normalment faig servir per crear un enquadrament … alguna cosa no funciona i acabaré descartant aquella imatge.

Vaig necessitar molt poc temps per resoldre els alçats de les fotografies de projectes de Josep Llobet que veieu aquí.

La fotografia d’arquitectura tal com la concebo es basa en la presa d’una sèrie complexa i elaborada de decisions sobre l’enquadrament, la il·luminació i l’exposició que afecten determinantment la manera en què un projecte d’arquitectura es representa i és interpretat pels qui contemplen les meves fotografies.

La resolució de totes aquestes decisions ve determinada al seu torn per coneixements tècnics i estètics desenvolupats com a producte de la investigació i l’experiència de molts anys que han aportat a la meva manera de mirar l’arquitectura i fotografiar-la una plasticitat gràfica i un ús particular del color que em són distintius.

M’aplico molt rigorosament en la implementació d’aquests coneixements i aquestes marques d’estil en les imatges que creo per interpretar i representar de la manera més persuasiva possible els projectes d’arquitectura que fotografio: la meva meta és crear fotografies que atreguin l’atenció sobre si mateixes i despertin un viu interès i curiositat pels projectes que les imatges representen.

Plantejo, en suma, les meves fotografies com un suport amb el qual comunicar i amplificar eficaçment la difusió dels projectes que em són confiats i com un mitjà decisiu a través del qual multiplicar les oportunitats de creixement que les fotografies generen.

Malgrat això, rebo contínuament peticions d’empreses i institucions que em demanen les meves fotografies per a emprar-les en aplicacions comercials, promocionals i publicitàries que al·leguen sense excepció no disposar de pressupostos per a pagar pels drets d’autor que retribueixen els usos per als quals les imatges són requerides.

He col·laborat en nombroses ocasions amb publicacions a les que he cedit els drets de reproducció de les meves fotografies quan la causa ha estat justificada i hi he donat suport, però no puc suportar ni crec que en cap cas acceptar la càrrega del pes d’una estranyament creativa reducció dels costos d’altres si això significa que els meus drets d’autor siguin negats.

Cap creador visual es sosté ni com a autor ni com a professional si els seus drets d’autor es qüestionen i es mutilen sistemàticament perquè llavors tant el seu creixement com la seva projecció en el futur s’esvaeixen sense remei.

Quan al febrer del 2010 vaig fotografiar l’habitatge i estudi d’una artista al carrer del Carme de Barcelona per Agustí Costa, autor del projecte, vam tenir molt clar des del primer moment que ens resultaria impossible completar tots els punts de vista que havíem decidit que interpretarien la seva obra.

Un dels elements més rellevants del projecte, una cortina vegetal disposada al final de l’eix principal de la planta que separava una galeria sobre la ciutat d’un dels espais de treball de l’artista, havia estat plantada una setmana abans de la data en què vam fer les fotografies: la presència sobredimensionada que la cortina mostrava llavors no era de cap manera el límit subtil que es descrivia en la memòria del projecte.

Per això va ser necessari esperar tot un any sencer, fins a finals de febrer del 2011, per fotografiar la cortina vegetal en la seva dimensió i presència reals i relacionar-la amb la continuïtat i coherència que les fotografies que ja teníem requerien. D’aquesta manera, la interpretació del projecte quedava completa segons les idees que amb el seu autor volíem comunicar i que volíem proposar a través de les meves fotografies.

La paciència i l’anticipació resulten vitals per fer fotografia d’arquitectura, i més en un cas com aquest. Vist un any després, el projecte del carrer del Carme continua generant nous plantejaments i noves interpretacions per capturar a mesura que la seva propietària viu i fa seu l’espai.

Podeu veure més fotografies d’aquest projecte aquí.

L’edifici d’oficines del 31 de la Plaça Europa de L’Hospitalet projectat per l’estudi de Rafael Aranda, Ramón Vilalta i Carme Pigem és un bloc baix en estructura vista d’acer reciclat que es desplega com una cortina poderosa de costelles que sostenen decidides l’edifici i que fluidament el traspassen per permetre que l’aire i la llum el penetrin.

Vaig plantejar les fotografies de l’exterior de l’edifici per comunicar, primer, la presència amable del bloc al seu emplaçament, capturar després la relació aparentment tensa del projecte amb la resta d’edificis de la plaça i, segurament i sobre tot, atrapar la riquesa complexa del color i la textura de l’acer de l’estructura.

Em vaig decidir per les últimes llums de la tarda, per la llum de la posta del sol hivernal i per la claredat difosa de l’ocàs, per comunicar les tres idees que m’havia plantejat: Fent servir aquesta llum aconseguia simplificar la volumetria de l’edifici -patia per el risc evident de fer-la massa densa …-, alleugerir la seva presència als meus enquadraments eliminant qualsevol ombra massa profunda o llum massa violenta, i ampliar les games metàl·liques del color tant en les pells de l’acer del projecte com en les altíssimes façanes de vidre de molts dels edificis del voltant. … Llegeix més …